It’s getting historicised.
Jeremy Deller, 2013.
El reenactment “Drag Paintings” a l’Horta Gran estableix un diàleg directe amb la meva pràctica curatorial amb artistes i les seves propostes a les hortes de Tarragona (Jornal: Land Art als marges de Tarragona), de temàtica dialogant entre el binomi cultura/natura, el site específic i la pràctica dislocativa.
Les Drag Paintings són les obres resultants de les performatives de la pintora Margie Livingston, on l’artista camina en l’entorn natural i periurbà mentre arrossega les pintures amb la intencionalitat del fet que el paisatge marqui el llenç. En la meva primera aproximació al reenactment m’hi presento en comunió amb l’artista Livingston, on no es tracta d’imitar, ni pretendre ser l’artista, sinó restar sensible a les formes i conceptes que van conduir l’actant a aquesta acció.
La recreació posa damunt de la taula les problemàtiques teòriques i pràctiques dels reenactments en l’art contemporani, especialment en relació amb la memòria, la corporalitat i la impossibilitat de restitució del passat; en aquest sentit, les hortes estan en perill a causa de pressions urbanístiques, contaminació i ocupació i degradació de l’entorn extra-radial de la ciutat.
Igual que en la recreació de la Batalla d’Orgreave, autoria de Jeremy Deller i Mike Figgis (2001), o en concerts reconstruïts per grups com The Musical Box, o bé la recreació posterior de l’acció del grup de música industrial Einsturzende Neubauten’s, de l’any 1984, titulat ‘Concerto for Voice and Machinery’ i executat per l’artista Jo Mitchell (ICA, 2007) a l’Institute of Contemporary Arts (Londres), el meu projecte no busca una còpia fidel de l’acció original de Margie Livingston, sinó una activació situada en un context específic: les hortes de Tarragona i els seus camins perduts.
Alineant-me en la idea que el reenactment, cal dir que no és nostàlgia, sinó una eina crítica per pensar el present. L’arrossegament de les pintures pel territori transforma el gest original en una experiència situada, on el paisatge, les condicions materials i la resposta del públic generen un nou esdeveniment.
La GoPro que utilitzo és una modificació de la perform original i introdueix explícitament la qüestió de la documentació. La càmera no només registra, sinó que forma part del dispositiu performatiu: construeix una nova capa de significat i condiciona la percepció futura de l’acció.
També és rellevant la dimensió corporal i de resistència performativa. Igual que en l’obra original, el cos actua com a eina i com a límit, però en la meva recreació aquesta resistència es desplaça cap a una experiència pròpia, reforçant la idea que el reenactment és un procés d’encarnació més que d’imitació. I amb un grau d’agència negatiu, que exposa a l’artista a la incomprensió i la vergonya.
Ni amb un reenactment es pot recuperar el passat tal com va ser, i precisament en aquesta impossibilitat rau el seu potencial. No reprodueix Livingston, sinó que reactiva el seu gest en un nou marc local, generant un espai de fricció entre memòria del territori, creixement humà contraposat al natural, i acció present, on el camí s’esborra tant com la pintura s’esvaeix.
Enllaç al vídeo: Vimeo.
ANNEX amb un PDF del procediment:
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola, Jordi. Aquest comentari és una resposta al que em vas deixar tu i alhora una reflexió sobre la teva proposta.
.
Efectivament, la qüestió que comparteix Amanda Thomson al voltant de la relectura de la performance de Richard Long, en clau de gènere, em sembla molt apropiada i, com comentes, podria haver-la inclòs en la meva reinterpretació. En qualsevol cas, a mi m’agrada molt la subtilesa i crec que uns “tacons vermells” no van en la meva línia de treball. Però estic d’acord amb tu, que en el reenactment podria haver-hi inclòs la reflexió sobre el gènere.
Efectivament, la qüestió del lloc és rellevant. Thomson també ho fa palès i explica que, si es revisités actualment el lloc de la performance, potser el trobaríem edificat o, simplement, no el reconeixeríem. Tornem, doncs, a unir passat amb present i podríem arribar a parlar del canvi climàtic o de l’especulació immobiliària. En aquest sentit, la teva proposta lliga perfectament aquesta idea passat-present i expliques molt bé com, emmarcar l’acció a les hortes, posa de manifest (en paraules teves), les “pressions urbanístiques, la contaminació, l’ocupació i la degradació de l’entorn extraradi”.
.
Pel que fa a la teva proposta, hi ha algunes coses que m’han cridat l’atenció; per una banda, els reptes tècnics que t’has trobat reencarnant la mateixa performance (la necessitat de posar pedres al mig del llenç, per exemple) i que, efectivament, només t’hi pots enfrontar en encarnar l’acció. En aquest sentit, les dimensions -petites- del llenç crec que són la causa de la problemàtica anterior. Per a futures reactivacions de la proposta, que em sembla molt interessant, jo intentaria treballar amb un llenç de grans dimensions, com en el de la performance original; per qüestions tècniques i també artístiques, ja que, com més gran el llenç, més presència.
.
Per acabar, m’hauria agradat molt veure el vídeo que vas enregistrar amb la go-pro, perquè la mirada que reps és un tema que em sembla molt interessant i que ens traspassa a totes.
Gràcies,
Seguim!
Moltes gràcies per iniciar els comentaris, de fet m’esperava més interacció amb els companys i companyes, però encara estem a l’últim dia i potser hi haurà més comentaris. Entenc que cadascú perforamtivitza, i forma part del seu discurs, per tant, és clar que si no congenies amb la idea dels tacons hauries de trobar un element o color que metaforitzés amb la denúncia de gènere.
Vull dir-te que la Margie realitza les accions amb quadres petits, de fet jo només n’he trobat un de gran i encabí es troben a la xarxa d’altres més petits i que marca en grup, o sigui, alhora. Adjunto el link on pots veure la imatge:https://www.instagram.com/p/DOwUblKEtOT/
Aprecio que vulguis mirar moments del vídeo, el pots trobar penjat a Vimeo i així apareix en l’enllaç del post de Folio. Però com que vaig decidir posar-lo tot vaig accelerar la reproducció, menys en algun tram que semblava interessant un re-alentiment del vídeo per apreciar, com bé dius aquelles mirades o moments claus. Crec que podria millorar el vídeo i centrar-me en aquells moments, però és una tasca més complexa que requereix una dedicació futura, segur que ho faré si hi ha ocasió.
Tens tota la raó en els reptes tècnics que tots i totes ens trobarem en fer els reenactments, crec que és el més profitòs d’aquesta pràctica.
Seguim!
Gràcies i realitzaré l’acció també amb el quadre gran i marc de fusta, quan passi el Jornal que estic produïnt a les hortes. Merci Laia.